Segueix sent sobre l'amor però és ben diferent.
Aquest és un llibre de relats amb un tema en comú, l'amor. Quantes maneres d'estimar hi ha? Val la pena estimar tot i el que comporta el desamor?
Et deixo el primer relat...
Els carrers de Barcelona
A vegades, als diumenges,
m’agrada passejar pels carrers de Barcelona, quan encara estan mandrosos i
quasi no s’hi veu a ningú...
Aquell diumenge em vaig
deixar portar, sense rumb, permetent que els carrerons em guiessin.
Gaudint del silenci i de
la pau matinal, la vaig veure, amb el cotxet.
Rosegava un crostó de la
barra de pa i feia molt bona olor, la sentia des d’on estava jo... Segur que
encara estava calenta.
No sabia si dissimular o
saludar-la. Després de tants anys, encara em salta el cor quan la veig. Com pot
ser tan preciosa? Sabia que la maternitat l’embelliria...
Però mentre decidia si
girar cap a la dreta o seguir cap endavant, em va somriure.
I jo a ella.
Ja no hi havia marxa
enrere.
-
Hola! Quant
de temps! Com estàs?
-
Molt bé! I
tu? Veig que ben entretinguda.
-
Sí, m’ha
volgut acompanyar a comprar el pa i a aquest ritme, arribarem a casa sense... –
em deia posant-se una mica vermella.
Silenci.
Mirades vergonyoses.
Silenci incòmode.
-
I què fas?
Veig que encara estàs per Barcelona? Jo et feia treballant per algun racó del
món...
-
Si, ja veus,
però sempre torno a casa. N’estic enamorat, de Barcelona... – i de tu, de tu
també, però ara ja no t’ho puc dir – però segueixo viatjant, de tant en tant,
amb els reportatges, col·laboracions amb ONGs,...
-
Que bé!
M’hauràs d’ensenyar aquests reportatges algun dia.
-
I tant! Així
ho faré! I aquest petit què? Es porta bé?
El seu fill em mirava des
del cotxet encuriosit. Jo em vaig ajupir per fer-li ganyotes. Reia. I rèiem
tots.
Ella mirava el rellotge,
estava nerviosa, li notava, i jo ja no sabia què més dir, així que vaig trencar
el silenci.
-
Bé, et deixo
que si us segueixo entretenint, et quedaràs sense pa. M’alegro d’haver-te vist.
-
Sí, jo també.
A veure si ens veiem aviat...
-
Sí, parlem!
Efectivament, no ens veuríem
aviat, a no ser que el destí fes que tornéssim a coincidir en algun carreró de
Barcelona. Però tot i així, fingíem.
Em vaig acomiadar del seu
fill, me la vaig mirar, li vaig fer un somriure i va començar a dirigir el
cotxet cap al final del carrer.
Jo vaig començar a
caminar però no gaire, 3 passes i em vaig girar. Sabia que no ho faria, però
tenia una petita esperança que potser...
Però no, es va seguir
allunyant.
Com pot ser que encara me
l’estimi?
